TALLER TUTORIA: ARTICLE MANUEL SEGURA (La Vanguardia)

No puc posar en dubte ni contradir ni una sola de les paraules que el senyor Segura transmet en aquest article del diari, 60 anys dedicats a l'educació em sobrepassen i són dignes d'admirar, i més quan encara perviu en ell el desig, les ganes i la motivació per continuar fent bones pensades en matèria educativa i de transformació social. Sens dubte, el  seu pensament és fruit d'un professional anàlisi de la societat i del paradigma educatiu.
M'encanta comprovar que una persona que ha pogut ser protagonista de tants canvis socials fins arribar a la societat actual,  hagi arribat a la mateixa conclusió que jo, que no sóc més que una mestra que tot just comença. Com ell apunta:” para que alguien sea persona hace falta saber pensar, tener control emocional y valores morales”. “uno puede ser muy inteligente pero si no controla sus emociones, el pensamiento se distorsiona”
La societat ha evolucionat molt però jo sovint em pregunto: "ha evolucionat el sistema educatiu al mateix ritme?" Tinc la sensació que sempre arribem tard, que es triga molt en incorporar canvis profunds en el sistema. Per començar, només cal analitzar els inacabables objectius i continguts del  currículum de primària...Està bé que els nens continuïn aprenent les comarques de Catalunya, els països i les seves capitals o la classificació dels animals invertebrats, tot allò que puguem aprendre del món on vivim és fantàstic. Però, qui ensenya realment a aquests alumnes com funcionen per dins? I no em refereixo a la part física, sinó als sentiments, les emocions... Per què, quan tenim un problema o una pèrdua a la vida… de què ens serveix saber que  l'estrella de mar és un animal invertebrat  que pertany al grup dels equinoderms? o què París és la capital de França? Parlem massa sovint d'aprenentatges significatius, que ens ajudin a entendre el món a viure i conviure amb ell  però, estem segurs que els llibres de text en parlen i ensenyen gaire d'això?
A l'escola en general , s'ensenyen moltes coses,  s'ensenya de tot excepte l’única cosa que ens acompanya sempre,anem o on anem, passi el que passi, nosaltres mateixos, les nostres emocions i les nostres reaccions davant allò que ens passa a la vida. Introduir l’educació emocional com a eina educativa a l'escola és de vital importància. Hauria de ser una assignatura obligatòria per a tots els docents i hauria de tenir un lloc clar i de pes en el currículum, i no com passa ara, que depenent del "tarannà" del mestre o l'ideari de l'escola, es treballa més , menys o  gens.  I si un mestre només es limita a seguir els continguts d'un llibre de text, té una programació que anomeni les competències bàsiques i segueixi les indicacions general del currículum oficial, ja està bé, ara si un mestre no pot acabar per exemple, tots  els temes de medi perquè ha preferit dedicar temps a l'educació emocional, ui! això potser s'ha de justificar molt i molt bé...Si ho fas a Alternativa o a les  hores de tutoria encara, com si has de perdre una horeta de plàstica,  però dedicar hores de català per parlar de les emocions?
Els mestres veiem i vivim cada dia el canvi de valors, la falta d'hàbits i de límits que provoquen carències emocionals en els nens i nenes...però en general, ningú fa res. Sembla que el que importa és  el nivell de mates o de lectura...i no dic que no ho sigui d'important, però amb l'educació emocional integrada a cada escola, ni les mates, ni la lectura serien un problema per a ells, perquè es sentirien capaços de fer-ho tot, amb millors o pitjors resultats, però si ets sents capaç de fer una cosa, segur que com a mínim t'hi enfrontes, t'esforces. Això, podria relacionar-se amb la teràpia cognitiva que apuntava el pedagog en l'article, es busquen eines per desprogramar els pensaments negatius que ens paralitzen i ens etiqueten. La clau està en tenir eines suficients per saber aprofitar al màxim el nostre potencial, cadascú el seu, desenvolupar al màxim les nostres habilitats i capacitats i saber gestionar les nostres emocions i entendre les dels altres.
Crec  fermament i intueixo amb les paraules d'en Manuel Segura que ell també n'està convençut, que hem de reinventar l'escola i l'educació en general, creure en els talents que tots tenim amagats  i potenciar la creativitat de cada nen i nena. Cal tornar a fer preguntes i esperar, amb paciència, a que ells pensin i responguin.
Com a docents hauríem de sentir la responsabilitat de formar als nostres alumnes per que esdevinguin adults emocional ment sans, amb fortalesa interior i capacitat d'esforç ... però per sobre de tot aconseguir que creguin en ells i en totes les seves capacitats.
Jo almenys penso passar a l'acció, encara em queda molt camí per recórrer i molt més per aprendre, però crec que aquest és el camí cap a un nou paradigma en el món de l'educació. Em comprometo a posar el meu granet de sorra per aconseguir noves mirades, canviar mentalitats i sobretot intentaré treballar amb els meus alumnes perquè esdevinguin ciutadans crítics, responsables i amb el coeficient d'intel·ligència emocional una miqueta més desenvolupat. Us animeu?