EL CAZO DE LORENZO

El primer dia que em van passar aquest vídeo en un curs, sabia que formaria part de la meva motxilla de recursos especials i que m'acompanyaria al llarg de la meva vida personal i professional. Senzillament em va fascinar, és tan gran el missatge que es transmet en menys de quatre minuts...
En el meu cas, no caldrà que imagini una situació hipotètica a l'aula, ja que els meus alumnes ja han tingut ocasió d'analitzar aquest vídeo, i crec que serà un dels vídeos recurrents en la meva tasca docent.
A final del primer trimestre, en una classe de tutoria, vaig decidir que era el moment d'afrontar un dels problemes que teníem a l'aula, prendre consciencia que a la classe hi han alumnes que tenen més dificultats per assolir els mateixos aprenentatges que la majoria, per seguir el mateix ritme...  i per aquest motiu se'ls intenta ajudar fent adaptacions als controls o valorant el seu esforç amb uns paràmetres diferents als de la resta de companys/es. M'havia trobat en més d'una ocasió que algun alumne es queixava o feia comentaris desagradables quan s'adonaven que alguns d'aquests alumnes rebien un tracte diferenciat sobretot en l'avaluació i valoració de les seves tasques. Així que aquell dia,  vaig decidir dedicar la part final de la sessió de tutoria, que d'entrada ja és un espai per treballar la cohesió del grup, a veure el vídeo. En la primera sessió, només vam fer això, veure el vídeo i jo observar les primeres impressions en les seves cares. No s'ho esperaven i la veritat, es van quedar una mica descol.locats. Són un grup de 3r de primària, no gaire madur, intuïa que sense la meva ajuda, d'entrada la majoria no entendria el missatge real. Vam quedar que durant el cap de setmana pensaríem en el vídeo i que en la propera sessió el tornaríem a veure, reflexionaríem i en parlaríem tots plegats.
La setmana següent tothom va dir la seva, i jo els vaig anar guiant cap a la comprensió final del relat. Finalment vaig provocar que ells mateixos fessin el paral.lelisme i s'adonessin que a la classe hi havia també alumnes que lluitaven dia a dia per superar-se i que necessitaven de més suports per poder arribar, si no als mateixos objectius que ells, per  donar el màxim dins les seves possibilitats.
En certa manera, vaig fer que moltes de les persones que s'havien queixat dels suposats privilegis de que gaudien aquests alumnes d'EE,s'adonessin d'una banda de lo afortunats que eren per no haver d'anar carregant dia a dia un cazo com el del Lorenzo i d'altra que fossin conscients de l'egocentrisme i crueltat dels seus comentaris. També vam prendre consciència que més gran o més petit, més evident o més discret, tots portem un cazo que arrosseguem amb més o menys destresa.
M'encantaria dir que va ser un èxit total la sessió, però encara ara continuo treballant aquesta falta d'empatia amb molts dels meus alumnes, l'edat que tenen no acompanya i la societat que els ha educat tampoc, però confio que mica en mica podré anar suavitzant determinades actituds.

Isabelle Carrier, autora del conte "El cazo de Lorenzo" ha fet una obra mestra apta per a tots els públics i amb un gran valor pedagògic. Si us ha agradat, voldria compartir amb vosaltres, un altre material, fet precisament pel seu marit,  Jérôme Ruillier, que a mi personalment també m'ha captivat i m'ha fet pensar molt, sobretot quan reflexiono sobre l'escola inclusiva i les barreres del propi sistema educatiu.
Us el recomano:http://www.youtube.com/watch?v=OVf1GhKDtW8&feature=player_embedded#!